Devien ser pels
voltants de les deu del matí, en el mig d’un desert d’aquells que es troben
perduts en un indret del món per on ningú ha passat mai, on el nostre aventurer Picasso caminava transeünt com podia. El
problema era molt obvi, era aquell dilema que tots els viatgers que passen a
través dels deserts es troben. No tenir aigua.
Desgraciat com
ell sol, en Picasso anava arrossegant els peus ja que no li quedaven forces per
aixecar-los. Estava deshidratat i va ser llavors quan ... va caure al terra, com
en aquelles pel·lícules tan dolentes en què es nota que no és de veritat. El cas és
que va caure i no es podia aixecar per més que ho intentés.
Amb els ànims
pels terres, ja començava a pensar que aquest cop es quedaria allà i mai en
sortiria però, sorprenentment, una cosa li va cridar l’atenció uns metres a l’esquerra d'on ell s’havia desplomat. En fixar la mirada, un reflex del sol li va anar
directe als ulls i això va fer que el nostre protagonista fes una ganyota.
Al cap d’uns instants,
quan en Picasso s’havia acostumat al reflex, va fer unes quantes croquetes per
inspeccionar aquell objecte tan enigmàtic. Un cop situat al costat d’aquell
estri, va apartar una mica de sorra per poder veure que era. “Horta d’Ebre” va ser el que va llegir. De
cop, va dirigir la mirada direcció endavant quan, com per art de màgia,
se li va aparèixer un petit poblet enmig del desert.
El va impactar
tant aquell indret que va voler dibuixar-lo i com que desvariava una mica, això
va ser el que li va sortir i, com que el va trobar amb una set impressionant i
quan va entrar li van donar abundant aigua, va anomenar l’elemental dibuix com a “El
dipòsit d’aigua d’Horta d’Ebre”.
I d’aquí prové el
nom d’aquest magnífic quadre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada