LA TINI

Sona el despertador, la Tini és una llebre femella del subgènere “Lepus alleni” que viu en els afores d’una preciosa ciutat anomenada “Ciutat Veloç” juntament amb la seva família.

El seu pare Joseph és una llebre rància, amb un mal geni terrible i està retirat de les curses de llebres, que és un dels majors esports de tota la ciutat, i està dormint juntament amb la seva dona, i mare de la nostra llebre protagonista, anomenada Katie. Ella és una llebre d’uns 6 anys d’edat, és molt delicada i molt curosa amb el seu pelatge i és per això que un cop per setmana se’n va a fer-se un tractament rejovenidor per al seu pèl. I, finalment, hi ha el seu germà James que està, actualment, en l’acadèmia de corredors professionals ja que és el millor de la ciutat i, com que és molt “xulo”, per recordar-li a la seva germana que és el millor, li ensenya el trofeu que li van donar cada cop que va a visitar la família per fer-li enveja, ja que pensa que ella mai podrà aconseguir cap trofeu pel problema que té.

Com cada matí, la pobra Tini s’aixeca intentant no fer soroll per no despertar els seus pares perquè és molt aviat i sap que si els desperta, el seu pare s’aixecarà, agafarà una branca amb punxes i li farà unes quantes fuetades per haver-lo despertat. Com habitualment fa, esmorza unes quantes fulles de trèvol, una mica de brassicàcies i s’emporta per al llarg camí unes quantes dents de lleó.

Us preguntareu el perquè es desperta tan aviat la nostra amiga si encara falten unes dues lleonades, que són aproximadament com les hores però relativament més poc, per començar les classes. Doncs vet aquí el gran problema que té la Tini. Aquest dilema és que a la nostra protagonista no li funcionen correctament les potes i és per això que, en comptes de córrer com les llebres normals (uns 50 km/h), no pot accelerar el seu pas i com a molt pot arribar a uns 10 km/h i durant menys de 7 segons. Però per contra, ella té els altres sentits molt més desenvolupats que la resta de les llebres tot i que, segons el seu pare, això no li serveix per res si no saps córrer. Ja que el seu pare Joseph creu que el més important és saber córrer, i com més ràpid millor.

I ja trobem a la Tini, caminant tota sola pel mig dels frondosos boscos, exposada a un munt de perills. Cantant com sempre fa per no capficar-se en la seva problemàtica dificultat i no enfonsar-se ja que no vol tornar a passar aquells dies en què es quedava a dins del llit plorant tota l’estona i amb un malestar general. Per això i altres raons, cada dia que camina de camí a l’escola, anava cantussejant diferents cançons que havia escoltat a “ListenTuve” o que havia après a l’escola.

Finalment, arribava al seu destí on quasi tots els seus companys es burlaven d’ella menys el seu millor amic Edward. Ell era una de les llebres més fortes i ràpides de l’escola i sempre que algú es burlava de la Tini ell hi era per defensar-la. Ella no ho sabia però l’Edward ho feia ja que, des de molt petit, sempre li havia agradat la Tini, però semblava que ella no se n’adonés i cada any que passava, ell s’ensorrava una mica perquè semblava que ella no compartís el mateix sentiment. Sempre quedaven a fora de l’escola per entrar junts i anar a classe.

La Tini era molt intel·ligent i, a cada pregunta que feia el professor ella aixecava la pota i contestava correctament la pregunta, per molt difícil que fos. Era la llebre amb més intel·lecte de l’escola i els superava per molt. La major aptitud era en mates i el que més li agradava eren els problemes matemàtics. Però, sabent tantes coses, la majoria de les classes se les passava mirant les musaranyes ja que tot el que explicaven ho sabia.

En acabar les classes, la Tini tornava cap a casa tota sola, tot i que a vegades anava a rehabilitació per intentar augmentar la velocitat màxima, però era un procés molt lent.

En cas contrari, tornava a casa i, si tenia deures els feia i si no ajudava la seva mare a fer quelcom, a sopar i a dormir.

Així eren la majoria dels dies entre setmana de la Tini, sense gairebé cap modificació. Però aquests dies no es podien comparar amb els del cap de setmana ja que els diselles (dissabtes) quedaven amb l’Edward per anar al cine, jugar a bitlles, jugar a pilota,... al matí, i a la tarda es quedava a casa ja que cap al vespre la seva família tenia tradició de jugar a jocs de taula i sopar un menjar especial, que no es pot dir ja que és secret.

En canvi, el diullenge (diumenge) era molt diferent, se n’anava la Tini amb la seva família a fer excursions. Tant podien anar a pujar muntanyes, com passejar per prats, com rondar per boscos,... i així passaven un gran dia amb família i caminava perquè havien aconsellat als pares de la protagonista que caminés molt ja que això afavoria el desenvolupament de les seves potes. Però en Joseph es queixava tot el camí ja que deia anaven molt i molt a poc a poc.

Però va arribar un d’aquells dies que saps que no acabarà gaire bé. Era un diullenge que semblava normal, havien decidit d’anar a caminar pel bosc “Gynebreda”, quan de sobte la família va detectar un soroll que provenia de l’est, uns 50 metres enllà. De cop, tots van començar a esvalotar-se ja que la fressa provenia del cel i això significava que només podia ser un animal tant malèfic com una àguila.

Tant en Joseph com la Katie van sortir veloçment i van deixar a la indefensa Tini en mig del camp de batalla. Mentre el rapinyaire volava en cercles per decidir el moment oportú per atacar, la Tini va planejar com podria sortir viva d’aquesta situació i aprofitar l’ocasió per donar un exemple als seus pares ja que ells es pensaven que ella no servia per res.

Pensant i pensant, se li va ocórrer de fer amb unes branques i fulles seques com una llebre i, quan la salvatge àliga es llancés a per la pressa, amb una catapulta llençaria una mena de malla/xarxa, que podria construir fàcilment amb unes quantes lianes que hi havia pel terra en direcció a la llebre de branques i així podria atrapar a l’àguila.

Decidida i sense basarda, va començar a construir-ho tot per poder portar a terme el seu fabulós pla com més aviat millor. Quan ho va tenir tot enllestit, es va amagar darrere d’uns matolls per no ser descoberta i llançar la xarxa contra l’au.

De cop i volta, es va sentir com l’àliga va batre les ales per descendir i atacar. Però aquesta es va emportar un bon ensurt quan un cop agafat “l’animal” amb les fortíssimes urpes, es va adonar que no era de veritat i instantàniament una malla la va atrapar i la va deixar immobilitzada.

La Tini estava molt contenta pels resultats i així va ser com els seus pares es van adonar que la seva filla podia arribar a ser molt i molt important.

I, a partir d’aquell dia, la van començar a respectar més i a cuidar-la millor.

ESTEM SOLS?

Com indica l’exercici 3.10 ens proposa per comentar un dilema que jo crec que és molt
important sobre si nosaltres estem o no sols. L’exercici ens demana que ens posem en un
costat o l’altre, en el que creiem que "sí" que estem sols o en el que pensem que "no" estem
sols. Jo, personalment no em puc decantar per cap  dels costats i per això em col·loco just al
mig ja que tinc “pros” i “contres”. I, a més, crec que depenent de quines persones sí que estan
al teu costat per tot però, per contra, hi ha persones que estan a prop teu perquè et
necessiten i que quan et passa alguna cosa desapareixen, s’esfumen,… I per això, depenent de
sobre amb qui parlis, et decantes per un costat o per l'altre. A continuació us mostraré algunes
de les meves opinions:   


Primer, plantejaré una idea que defensa que nosaltres no estem  sols. Ja que si ara penses,
encara que tu no ho vulguis reconèixer, segur que hi ha algú a la teva vida que mentre tots et
deixaven de costat, ell/a sempre estava allà, ajudant-te, preguntant-te com et trobaves,... i tu,
volent o no, la deixaves de costat o bé perquè creies que era molt pesada, o bé pel seu físic, o
per la manera de fer les coses,... "en fi", hi poden haver moltes opcions. El cas és que no ens
adonem que l'estem deixant de costat i podria ser que aquesta persona t'ajudés molt i que
sempre podries confiar amb ell/a. 

Seguidament, comentaré una vivència que m'ha passat a mi i que defensa que sí que estem
sols però a la vegada no, és una cosa d'aquelles tan sensacionals que quan la llegeixes et deixa
amb més dubtes que abans d'haver-la llegit. El cas és que jo no he tingut una vida gaire fàcil, fa
uns tres anys i cinc mesos aproximadament, al meu pare li van diagnosticar càncer, en aquell
moment va començar una etapa molt dura de la meva vida. A Cornellà, des de molt petits hi
havia una colla que cada "dos per tres" quedàvem per trobar-nos i passar-nos-ho d'allò més
bé, i va arribar el càncer del meu pare. Llavors, com si fos una pel·lícula, tots els que jo pensava
que eren els meus amics i que per sempre estarien al meu costat, se m'anaven esfumant i
allunyant i cada cop ens parlàvem menys fins que va arribar un punt que d'una colla d'uns deu
nens, no en quedava ni un. En aquell precís instant em vaig adonar que els amics passen, es
queden i se'n van, que no hi seran per sempre i que les persones que realment estaran al teu
costat per sempre són les de la família i per això, dintre d'aquest argument, hi ha una
contradicció.  

Finalment,  hi ha una cosa molt important que no tothom la té present que és: tu vols estar
sol? Ja que hi ha moltes vegades que hi ha persones que es pensen que estan soles però en
realitat no s'hi troben i que semblen com aquells cavalls o burros amb allò que se'ls posa
perquè no es distreguin i mirin sempre endavant. Si tu ets un d'aquests, allibera't d'això tan
ràpid com puguis, això no és gens bo, és millor viure amb gent i no aïllat de la societat, essent
un solitari no et servirà per res quan tinguis problemes seriosos i ho dic amb la mà al cor, ja
que els amics t'ajuden molt encara que no t'ho sembli.   


En resum, que m'he embolicat encara més del que estava i que ara tinc més dubtes que abans
i això és el fet, crec jo, que tothom pot tenir diferents punts de vista sobre les coses depenent
de la vida que hagis tingut i viscut. Per això hi poden haver moltes i moltes opinions.  
I, fent aquesta conclusió m'he recordat d'aquella cançó de "Jarabe de Palo" anomenada
"Depende" que escoltava cada vegada al cotxe en els viatges llargs amb la meva família. Què?
No l'has escoltat? Doncs ja pots encendre el navegador, anar al "Youtube" i buscar aquesta
cançó ja que jo crec que la tornada és molt encertada per aquest tema. 
I aquí finalitza el meu punt de vista, espero que t'hagis sentit a gust llegint el text, i sobretot de
la cançó ja que sempre que escolto aquestes cançons d'aquest grup, me'n recordo del meu
pare.

El dipòsit d'aigua d'Horta d'Ebre, 1909 (Pablo Picasso)

Devien ser pels voltants de les deu del matí, en el mig d’un desert d’aquells que es troben perduts en un indret del món per on ningú ha passat mai, on el nostre aventurer  Picasso caminava transeünt com podia. El problema era molt obvi, era aquell dilema que tots els viatgers que passen a través dels deserts es troben. No tenir aigua. 

Desgraciat com ell sol, en Picasso anava arrossegant els peus ja que no li quedaven forces per aixecar-los. Estava deshidratat i va ser llavors quan ... va caure al terra, com en aquelles pel·lícules tan dolentes en què es nota que no és de veritat. El cas és que va caure i no es podia aixecar per més que ho intentés.

Amb els ànims pels terres, ja començava a pensar que aquest cop es quedaria allà i mai en sortiria però, sorprenentment, una cosa li va cridar l’atenció uns metres a l’esquerra d'on ell s’havia desplomat. En fixar la mirada, un reflex del sol li va anar directe als ulls i això va fer que el nostre protagonista fes una ganyota.  

Al cap d’uns instants, quan en Picasso s’havia acostumat al reflex, va fer unes quantes croquetes per inspeccionar aquell objecte tan enigmàtic. Un cop situat al costat d’aquell estri, va apartar una mica de sorra per poder veure que era.  “Horta d’Ebre” va ser el que va llegir. De cop, va dirigir la mirada direcció endavant quan, com per art de màgia, se li va aparèixer un petit poblet enmig del desert. 

El va impactar tant aquell indret que va voler dibuixar-lo i com que desvariava una mica, això va ser el que li va sortir i, com que el va trobar amb una set impressionant i quan va entrar li van donar abundant aigua, va anomenar l’elemental dibuix com a “El dipòsit d’aigua d’Horta d’Ebre”.

I d’aquí prové el nom d’aquest magnífic quadre.